8 de febrer de 2021
Dues dents han deixat
un rastre de magrana
al meu pit, quan encara
tu no en tens per clavar-les
en allò que se’t fon.
MARIA-MERCÈ MARÇAL
El nostre nadó neix i, de sobte, descobrim que el pit es converteix en el cordó umbilical que ens manté unides amb sang i amb l’amor que ens corre per l’ànima. D’aquesta manera comencem a conèixer-nos amb el nostre nounat.
Els primers dies, arran del part i del postpart, estem trasbalsades. Aquesta forma de donar i rebre, de conèixer-nos amb la criatura, pot arribar a ser un dels moments més especials de la vida, per la gran profunda connexió i intimitat que s’arriba a produir. La màgia de la vida. Ens apareix el fet de no poder deixar d’estar, i de mirar, amb amor, aquest reflex meravellós i fort, per part del nadó, de buscar, trobar i succionar. I és en aquest estat que no hi ha elaboracions mentals ni pensaments. De seguida podem notar com tot el nostre cos i el seu, la nostra olor i la seva, la nostra veu i la seva, són una absoluta connexió.
Cal dir que la societat no ens permet de tenir aquest temps i aquesta intimitat. Cal posar límits per a poder cuidar-ho, si no és així, correm el risc de no poder entregar-nos i viure aquest moment. És important també esmentar i combatre la perspectiva de que les mares que no donen el pit són menys o pitjors mares. Ser mare és molt més que el fet de donar el pit, i totes les decisions han de poder ser respectades i no jutjades. Cadascuna parteix d’una realitat personal i fa el que pot i el que necessita, i escull des de la pròpia llibertat.
El nadó necessita el nostre cos per a sentir el contacte, i nosaltres el necessitem per a produir la llet. Aquesta llet és, sobretot, amor, presència, tendresa, escalf i sosteniment. És així que podem connectar amb l’instint i els cicles vitals, des d’un aspecte animal i salvatge, on tot és naturalment perfecte. I és, des d’aquesta situació, que podem percebre com el nostre nadó es nodreix de l’energia de l’aurèola del cos matern. Un regal de trobada amb nosaltres mateixes.
La naturalesa de l’amor maternal sorgeix com una afirmació incondicional del nadó i de les seves necessitats. I és amb aquesta entrega que podem inculcar al nadó l’actitud de l’amor a la vida. Amb el pas del temps, anem entenent que aquest nadó creix, i que ha de sortir, a poc a poc, del ventre matern i deixar el pit, i que es convertirà en un ésser humà completament diferenciat. La veritable essència d’aquest amor maternal és tenir cura de que l’infant creixi, i això significa, entre d’altres coses, desitjar que es separi de nosaltres. Som dos éssers units que ens separem, i hem d’ajudar i desitjar aquesta separació. Aquest període és difícil, requereix generositat i capacitat de renúncia total a canvi de res, excepte de la felicitat de l’ésser estimat. És per aquest motiu que ens cal estar arrelades fermament a la nostra pròpia existència.
GRÀCIES, Júlia, per permetre´m viure aquest regal de la vida.
Febrer del 2021
Laura Casadó
Terapeuta