27 de gener de 2021
En una xerrada sobre pantalles i noves tecnologies, una mare em va preguntar: «quants minuts de pantalla al dia recomanes per a un nen de 3 o 4 anys?». La meva resposta va ser: «zero». Encara recordo la cara d’aquella mare, entre sorpresa i bloquejada. Darrera d’una pregunta com aquesta, sovint esperem trobar una resposta que ens tranquilitzi, una resposta que ens afirmi que «no ho estem fent tant malament». Però la resposta real segueix sent «zero». Aquí m’agradaria diferenciar entre manipular un aparell electrónic (móbil, tablet, ordinador) i visualitzar una pantalla. Abans dels dos anys soc conduntent: «zero, de tot». Dels dos als sis anys podem regular l’estona de pantalla segons l’edat, sent el mínim possible i sempre supervisada, és a dir, triant els continguts i acompanyant-los. En aquesta etapa també soc conduntent: la meva opinió és que cap criatura abans dels 6/7 anys hauria de manipular un aparell electrónic.
La primera infància, dels 0 als 6/7 anys, és una etapa clau. Durant aquests anys és produeix el creixement més gran i intens de la nostra vida, la major part del desenvolupament motor, social i emocional. En aquesta etapa construim el llenguatge, un aprenentatge molt allunyat del fet d’apretar un botó per a que surtin imatges i sons. Aprenem a relacionar-nos amb iguals i amb persones adultes, res que una màquina ens pugui ensenyar. Tot el contrari, els aprenentatges es donen a travès de l’experiència (el contacte amb la vida, la natura, les persones), a través del joc (simbólic, motriu), a través de les emocions. El contacte amb les pantalles i les tecnologies, no només resta oportunitats per a aprendre de forma saludable, sino que interfereix en aquests aprenentatges generant dificultats greus. Amb l’excès de pantalles estem privant a les criatures d’un dret bàsic: el de crèixer amb salut.
Ja fa més de deu anys que surten estudis continuament alertant sobre els riscos de l’exceś de pantalles a l’infància. En resalto alguns per tenir-los presents: dificultats per desenvolupar habilitats socials i comunicatives, dèficit d’atenció, retard en la parla, dificultats d’aprenentatge en lectoescriptura i matemàtica, hiperactivitat, descens de la tolerància a la frustració, retard en el desenvolupament motriu, augment del risc de miopia.
En la meva professió, he acompanyat molts infants en l’etapa de primària amb dificultats d’aprenentatge clarament derivades de l’excès de pantalles, generades ja en la primera infància. Amb això no vull dir que les pantalles siguin la única causa, però si que la seva influència és molt elevada. Continuament llegim estudis alarmants, als equips psicopedagògics i els centres terapèutics ja fa temps que es detecten casos constantment amb dificultats emocionals o escolars derivades de l’excès de pantalles. Què ens passa? O què més ha de passar? Perquè ens costa tant limitar el seu ús a les nostres filles i fills? En la meva tasca acompanyant famílies, m’he trobat sobretot amb dos tipues de respostes.
La primera: «necessito temps per a mi». Una necessitat totalment legítima i basica per a la teva salut i la del teu sistema familiar. Mirem de quina manera pots tenir temps per a tu sense necessitar fer ús de les pantalles. Com són les vostres rutines i dinàmiques familiars? Com són els vostres vincles? Com són els vostres jocs? De quina manera estàs present? Quina relació tens amb els límits? I amb el conflicte i la frustració? Podem treballar molt abans de substituir les nostres própies dificultats per una pantalla. La pantalla és com una tirita, tapa però no cura.
La segona: “quan abans ho aprengui millor”. Vivim en un món envoltat de tecnologies. Fals. Nosaltres ho hem aprés de grans i no ha sigut un drama. Quan necessiti aprendre a manipular aparells electrónics, ho farà. I a més ho farà més ràpid i millor que nosaltres, justament perquè les tecnologies ens rodejen. Darrera d’aixó sovint hi ha un pensament del tipus «que el meu fill no es quedi enrrera» o un altre de més amagat «vull posar-li fàcil». Pensaments legítims, amb la intenció de cuidar i oferir el millor al nostre fill o la nostra filla. Però aconseguim justament el contrari del que desitjem.
Com sempre explico en les meves sessions, la responsabilitat de criar als nostres fills i filles és totalment nostre. Elles estan creixent, aprenent, provant... i són un termómetre, un mirall constant de com les acompanyem. Dit ràpid, si la meva filla té dificultats per tolerar que li tregui els dibuixos o el móbil, jo soc qui ha causat aquestes dificultats i per tant el responsable de mirar què puc fer per a millorar la situació. Pot ser que hagi fet servir les tecnologies masses vegades com a substitut d’una necessitat més important (per exemple el desig de la meva filla de jugar amb mi o la necessitat de descansar,). Quantes vegades he fet servir la pantalla per evitar gestionar alguna situació? I sobretot, quin ús faig jo de les pantalles i les tecnologies? Ja sabem que l’exemple és el millor recurs i el més potent. Llavors perquè mirem cap a fora abans de mirar cap a dins? Quantes vegades estic mirant el móbil mentre la meva filla em demana que la miri o que l’escolti? I quantes vegades m’enfadaré jo més endavant quan vulgui parlar amb ella i no m’escolti perquè esta xatejant? Assumir la responsabilitat és sovint el més difícil, i és sempre el camí més sà.
Gus Bas Planas.
Psicòleg i Terapèuta Familiar.
