30 de novembre de 2022
Sé que et semblarà estranya aquesta frase, però: la criança dels teus fills comença a la teva infància, no a la seva.
Per què et dic això? Perquè la manera com et van acompanyar els teus m-pares va influir directament en la manera en com avui en dia acompanyes els teus fills.
Aquesta influència no és un condicionament infranquejable, és a dir, per descomptat pots canviar moltíssimes coses de la criança que no et van agradar de la teva infancia. Hi ha un marge de canvi molt gran i molts m-pares han decidit actuar d'una altra manera quant a, per exemple, ser menys autoritaris, més presents, no ridiculitzar, acompanyar les emocions o jugar més amb els fills.
Però quan acompanyo famílies me n’adono diàriament que quan hi ha hagut una ferida forta a la infància, aquesta ferida condiciona la relació amb la criança.
Et poso un exemple: imagina que els teus m-pares no hi eren mai, no podien estar per a tu. Això vol dir que, a la teva ment, quan hi ha amor hi ha absència. Per tant tu, de manera natural i inconscient, avui dia quan t'allunyes una mica dels teus fills ja sigui per feina o per buscar moments d'oci o pel que sigui, pot ser que et sentis absolutament culpable d'estar ABANDONANT els teus fills. Perquè? Perque la teva feria d’abandó està constantment activa i “contamina” la manera en com interpretes el vincle que has creat amb el teu infant.
Fixa’t que et plantejo la importància de revisar-te
per descobrir quina forma d'amor van tenir amb tu.
M'he adonat a la meva consulta que quan no revisem les nostres ferides sovint les projectem als fills. I com ho fem?: Infantilitzant-los, és a dir, veient-los més VULNERABLES del que realment són.
A les meves sessions m'agrada molt treballar amb dinàmiques simbòliques. Quan ve una mare sostenint pors i preocupacions portant, a més, una ferida de la infància li proposo la següent escena: “Imagina el teu fill davant teu, al seu cap porta posat un vel, com el d'una núvia. Fixa't que aquest vel no et permet veure el teu fill nítidament. Aquest vel són totes les teves pors. Agafa aquest vel amb les mans, i digues-li al teu fill: això que et cobreix i et tapa em pertany a mi, no a tu. T'allibero de les meves pors. I mentre li aixeques el vel i li sostens la mirada profundament i amorosament li dius amb tota la intenció: Ara sí, et veig només a tu”.
Revisa les teves ferides, no em cansaré mai de dir-ho: enmig d'una ferida hi ha una gran porta que et pot conduir a la pau. La criança invoca traumes, però la presa de consciència els alquimitza.
Elisenda Roig Solé.
Llicenciada en psicologia, especialitzada en psicologia sistèmica. Formada en Pedagogia Sistèmica. Postgrau en Constel·lacions Familiars i Organitzacionals. Pratitioner en Programació NeuroLinguística. Psicoterapeuta i docent.
