Parella i criança

Quan les diferències en la criança fan una esquerda en la parella i el repartiment de cures

Avui en dia em trobo a consulta parelles que tenen punts de vista molt diferents en la criança. Normalment el que veig és que un dels progenitors vol incorporar una mirada de la criança respectuosa i l’altre vol continuar la manera més tradicional que ha rebut, on l’autoritarisme i l’abús de poder estan presents per a posar límits i inculcar valors. Moltes vegades això no és fruit d’un procés conscient sinó més intuïtiu i del “sentit comú” com diuen sovint les persones que es troben en aquesta tessitura. Parlaré sobre algunes dinàmiques que he observat que es donen i per a res vull generalitzar i dir que totes les parelles funcionen així ni que es reparteixen així els rols en el gènere.

Normalment em trobo que és la mare, que “imposa” la seva manera de fer, entenent que la manera de fer del pare o l’altra progenitor és violenta per l’infant i que creua les seves línies vermelles. En tal cas, la mare actua negant, contradient, desautoritzant o invalidant al pare i protegint a la criatura (i sovint passa això davant de l’infant). Quan això passa, té almenys dues conseqüències, que l’infant s’alia amb la mare, creant una unió especial dins de la unitat familiar i que el pare queda fora de l’equip educatiu/parella. D’altra banda, el pare (o altra part de la parella), s’enfada perquè es sent exclòs, que no compte i s’allunya. Al llarg del temps pot ser que això contribueixi en que en certs moments de la criança, el pare prefereix quedar-se al marge que involucrar-se i es queda la mare sola. La mare es veu sola alhora de criar i intervenir directament amb la criatura, es carrega, carrega i carrega fins que explota i llavors és quan “recrimina” la poca presència de l’altra part de la parella.

És curiós quan dins d’un equip educatiu, els dos progenitors tenen punts de vista oposats sobre alguna cosa, ja que gràcies això és dóna la oportunitat de trobar un punt mig entre les dos postures que aporten una mica de veritat de cadascuna. D’aquesta manera, s’ofereix a l’infant la visió de cadascú, la part de cada progenitor, que permet rebre els grisos de la vida. L’equilibri que s’aconsegueix quan cada membre de la parella pot posar de la seva part i s’acosten les visions oposades. Quan hi ha dinàmiques d’exclusió d’una de les parts de la parella en la criança, es perd aquest poder d’educar en equip.

Sovint la solució a alguna situació amb un fill/a ve així, quan es té en compte l’opinió de l’un i de l’altre. Per exemple, quan el pare/mare no vol que es mengin sucres i l’altre li donaria de normal, una possible solució és pactar certs moments que sí es poden menjar i d’altres que no. O un altre exemple, quan la criatura està parlant malament a un de la parella i no diu res, l’altra part està callada sense voler entrar, però de cop es cansa i entra fent anar la criatura a l’habitació. Un extrem seria massa permissiu i l’altre massa autoritari. Com seria un punt mig de les dues postures on el límit (de la persona més autoritària) el posa la persona que rep el “mal tracte” de l’infant però amb respecte? Per exemple dient, “carinyo no m’agrada que em parlis així, em fa mal, quan m’ho puguis dir sense insults t’escolto, (i se’n va de la vista)”. (De nou, és un exemple que serveix per il·lustrar i no per generalitzar situacions).

A més crec que és important que es tingui en compte com cada infant és 50% fill d’un progenitor i l’altre 50% de l’altre (entenen que la vida surt de la unió de dos persones en general, sense entrar ara en el debat de la reproducció assistida o de les famílies monoparentals). Per tant, t’agradi més o t’agradi menys, el teu fill/a és fill/a de la teva parella, i no reconèixer-ho és treure a l’infant i l’altre progenitor aquest dret. És important deixar el dret a cadascú de tenir el pare o la mare que té, sense maquillatges, sense voler modificar ni canviar aquesta realitat per part de l’altre part. Per l’infant, aquell/a és la millor mare/pare que podria tenir perquè no coneix res més i perquè li ha donat la vida, i té el dret d’experimentar-ho així (fins que a l’adolescència o edat adulta s’ho qüestioni, o per negligència entre serveis socials, és clar).

Obrint una capa més, és interessant veure també a què està responent segons la família d’origen el rol que agafa cada part de la parella. Si a una de les parts per exemple no se la va tenir en compte a nivell emocional, pot ser que li surti aquesta sobreprotecció emocional pel seu fill/a que faci defensar-lo constantment de l’experiència de l’altra pare/mare, sobretot si aquesta és autoritàri/a. O en l’altre part, si va tenir un pare autoritari absent, pot ser que estigui repetint el rol un cop és pare. I el que passa en la parella també és important veure a què respon, s’està repetint alguna cosa a nivell familiar? O al contrari, s’està rebutjant per fer lo oposat? Bé, i sense entrar en la pressió social del repartiment de rols històricament, però sigui com sigui, cadascú pot escollir revisar la seva història i responsabilitat personal.

La criança és una oportunitat de creixement, tant a través de les criatures com de la parella amb qui comparteixes la criança, sempre i quan la vulguis aprofitar és clar! Us convido a fer un pas en fora de la vostra dinàmica, sigui amb ajuda o sense, i veure què està passant, quins rols s’estan establint i què és el que està rebent la o les criatures. Donar-vos un espai per a parlar com ho viu cadascú, quines són les necessitats sorgides i les línees vermelles individuals de cara l’altra. També trobar un espai per a parlar de la criança i dels vostres valors per a decidir conjuntament. No és un camí fàcil, però és un camí conscient, d’aprenentatges i d’oportunitats.

Naima Salrà, psicòloga infantil, juvenil i familiar. Membre del equipo d’Acompanyament Familiar