18 de desembre de 2022
Si fem una ullada a la naturalesa dels vincles entre mares i fills i filles, sabem que es mouen entre una dinàmica d'aferrament i separació. Que el vincle es pugui anar modulant i transformant entre aquests dos estats és senyal d'un vincle sa i segur.
El propi desenvolupament psicomotriu del nadó ens va donant senyals de que el vincle entre la diada mare-nadó es va transformant molt lentament (durant els 3 primers anys de vida de l'infant) d'un estat fusional inicial a un nou estat d'individuació, separació o diferenciació.
El part i naixement del nadó és la primera separació física i el naixement de la díada mare-nadó. Més endavant, al voltant dels 4 o 5 mesos, el bebé anirà intercalant moments d'estar estirat amb l'esquena a terra amb els primers voltejos. ( l'infant es dóna la volta i això li permet observar el món d'una altra manera, té el cap i coll més lliure i les extremitats el sostenen). Després, arribaran els primers desplaçaments, reptant, gatejant. ( l'infant ja s'allunya de nosaltres) i així, podríem seguir fins a la conquesta de la verticalitat al voltant dels 12 i 18 mesos.
Aquestes fites del desenvolupament psicomotriu i les que vindran què ens estan dient de l'infant i del vincle? “Em puc separar de tu i explorar el món, justament perquè he sentit i interioritzat que et tinc”. I això no vol dir que la necessitat d'aferrament físic i emocional desaparegui, si no que va deixant espai a la necessitat d'obertura i separació. Entrant així a la dansa d'aferrament-separació que constitueix els vincles mare-nadó. Els nadons amb un desenvolupament sa, estan preparats biològicament per anar agafant certa distància de la seva mare i obrir-se al món. I nosaltres, estem preparades per aquests canvis? Quina és la nostra dinàmica d'aferrament i separació amb els nostres fills i filles? Com estem presents quan hi som i com estem quan no hi som?
La idea que tinc ganes de transmetre, és que cultivar els límits i els moments de separació amb els nostres infants i les seves demandes, és un ingredient essencial per alimentar el desig d'estar presents quan estem amb ells i elles i per garantir que els nostre fills no només tinguin un vincle únic i segur amb nosaltres, si no amb els seus iguals i altres persones adultes de referència.
També m'adono que degut a la nostra socialització de gènere, les mares i dones ho tenim una mica més complicat en això de donar-nos el permís per atendre les nostres necessitats abans que les dels nostres fills, filles i sistema familiar. Però no és un impossible.
També sabem que és un tema complex, perquè com en la majoria d'aspectes en la criança, es barregen amb les vivències que vam tenir quan érem nadons i infants, amb les nostres creences i imaginaris actuals, amb les nostres vivències durant l'embaràs, el part i el post part, en el lloc que ocupi cadascú dins aquest nou sistema familiar, en com aquest sistema sosté a la mare, i això li dóna confiança per anar deixant anar al seu petit/a a estonetes, i altres coses que entre totes podríem afegir segons la nostra història de vida.
El que si que puc afirmar és que com a mares i dones, anar cultivant aquests petits moments d'absència perquè deleguem, de límit perquè deixem de voler satisfer tot allò que els infants en demanen, de mirar una altre cosa que no sigui les necessitats dels nostres infants o sistema familiar ens aporta:
– Atendre la nostra necessitat de descans, relax i regeneració
– Atendre i fer florir els nostres desitjos més enllà de la criança
– Cultivar la relació de parella (si n'hi ha) i les relacions d'amistats.
– Donar-nos l'oportunitat de rebaixar la nostra exigència com a mares.
– Cultivar la nostra connexió i contenció emocional que repercuteix directament en la connexió i contenció emocional que podem donar a les nostres criatures o infants que estan al nostre càrrec.
– Salut mental en general
A vegades, des del paradigma de la criança respectuosa mal-entesa, en relació amb aquesta cultura nostra que tant poc cuida les necessitats de la diada mare-nadó i de les criatures, ens veiem abocades a un excés de presència i perfeccionisme cap a la criança, que moltes podreu sentir que no acaba de funcionar.
Criar amb respecte no passa per ser les millors mares en tot allò que envolta la criança i saber de tot. Pot ser realment esgotador i desconnectat de la nostra pròpia essència. Per aquelles que us ressonin aquestes paraules, us animo a provar, a “curiossejar” en aquesta dinàmica del vincle d'estar i no estar amb els vostres fills i filles, per anar sentint i trobant què és allò que us funciona i què no. Què és allò que necessiteu i que no.
Eulàlia Solé Altimira
Terapeuta psicomotriu
