27 de novembre de 2019
Un motiu de consulta més o menys freqüent en Psicomotricitat són nens moguts i inquiets. Un moviment que es viu excessiu per gran part de l'entorn. Dic nens amb "o" perquè gairebé íntegrament són nens. El com el gènere travessa l'expressivitat motriu és un tema a què li dono voltes, ... però no en aquest escrit.
Cada criatura i la seva família són un univers propi, amb una individualitat i una història úniques. No hi ha dues famílies iguals, no hi ha dues criatures iguals i així ho entenem quan les rebem a la sala. Dit això, anomeno algunes característiques més o menys comunes: la tendència a ser invasius corporalment en la relació amb altres nens i nenes, la dificultat en viure la frustració, la necessitat de ser el primer, empipaments i frustracions freqüents i "explosions" de ràbia més enllà de l'etapa en la qual evolutivament seria esperat.
Quan una criatura en les edats primerenques en què ens referim aquí, de 3 a 7 anys aproximadament, mostra sovint la seva inquietud a través del moviment, la seva dificultat per transitar la frustració o per acceptar els límits amb persones adultes i petites, ens està demanant de la manera que pot ser que l'ajudem a parar, que la continguem. Contenir ve de el llatí, "continere" que significa "mantenir unit", és "tenir una cosa en si mateixa o en el seu interior a una altra".
És l'afecte i l'amor de la família la que acompanya la criatura a créixer i fa aquesta funció de sosteniment, des dels primers moments de vida i en totes les etapes de desenvolupament. Per tant, és important acompanyar la família a revisar alguns aspectes que tenen a veure amb aquesta capacitat de contenció. Mirar si estan posant els límits necessaris, com es comuniquen aquests límits, ja que de vegades hi ha un excés de paraules, però no acompanyada d'una seguretat i una fermesa interior, si des de les ganes de respectar als nostres petits ens estem excedint en deixar que decideixin sobre aspectes per als que encara no estan preparat, deixant-los un pes molt gran. Un altre aspecte important seria revisar quina relació i com es acompanya aquesta pulsió agressiva que ens acompanya en tot el recorregut vital i que ens permet diferenciar-nos, autoafirmar qui som i posar límits. Cal permetre l'exteriorització d'aquesta ràbia o energia agressiva sense fer mal a altres persones i reconeixent l'emoció.
En moltes ocasions, quan la família pot anar-se resituant i ordenant les criatures troben el seu lloc, troben l'estructura en la qual poder ser contingudes. Hi ha altres situacions en què, paral·lelament a el procés que fa la família, és d'ajuda un espai perquè la criatura pugui expressar i elaborar tot això que li passa.
La sala de psicomotricitat funciona com un espai "transicional". Aquest és un terme que elabora Winnicott, és un espai que transita entre el real i la fantasia, un espai que l'ajuda a diferenciar-se, individualitzar i reassegurar. El nen o la nena poden posar a la sala a través de el joc i l'acció tot el seu món intern. L'expressivitat motriu de l'infant és el que s'expressa a través de la seva acció, del seu cos, del seu moviment, de les relacions corporals que estableix amb els materials, amb l'espai mateix, amb les altres persones, aquesta expressivitat motriu ens parla de el moment present i també de la història de la criatura. Les persones adultes també parlem a través del cos i l'acció, però amb el temps hem anat col·locant més capes a sobre. Per als nens i les nenes en aquestes edats és la seva forma natural de comunicació, el cos, l'acció i el joc.
La psicomotricista, a través d'un vincle segur amb la criatura, s'ofereix, mitjançant el joc com una companya mal·leable i plàstic simbòlicament, pot ser atacada, destruïda i transformada de mil i una manera en el joc mentre que en la realitat segueix segura i parmente, amb uns límits clars.
Tinc en la memòria seqüències de nens que a la sala han arribat amb la imperiosa necessitat de fer lluites i baralles que hem posat en joc amb xurros, amb coixins i fins i tot cos a cos, sempre amb la premissa de no fer-nos mal. Nens que quan s'emocionen en el joc, té poc control sobre el seu cos, cauen amb freqüència, l'emoció els envaeix el cos. Amb la necessitat de ser personatges molt poderosos que sempre són vencedors. Poden jugar des del plaer i en un lloc segur aquesta manca de límits, aquesta omnipotència que de vegades és la màscara d'una vulnerabilitat amb la qual els costa connectar.
Aquestes lluites repetitives van transitant a altres jocs a mesura que les poden "esprémer". El super personatge és ferit i vam crear un espai on guarir-ho, començant a connectar amb la part vulnerable, que es deixa cuidar i contenir. Altres vegades el personatge ha estat "capturat", en una tela o amb coixins i ha de escapar-se. La vivència de la tela o els coixins és una contenció física literal que el nen gaudeix dins el context de joc i que acaba demanant en moltes ocasions. Pot jugar l'omnipotència i la necessitat de contenció, viure aquesta ambivalència. Els rols es van canviant, el "dolent" es transforma en "bo" perquè en realitat estava encisat, el drac super poderós un dia és un drac petit a què he de construir-li una casa i portar-li menjar. Apareixen més jocs a l'hamaca, tombarelles, salts i embolcalls. Tot això són exemples viscuts a la sala.
Aquells jocs de lluites que al principi hi ha molta necessitat de jugar i jugar fins l'esgotament, d'una manera una mica repetitiva i rígida es van transformant en jocs més flexibles, creatius i tranquils. El cos es va relaxant, també el gest es relaxa i apareixen més rialles i plaer compartit. L'excés de velocitat i el impulsiu van disminuint i deixen pas a un major control en el cos i el moviment. Hi ha més llenguatge i no tanta necessitat d'acció.
En definitiva, la relació i el joc a la sala tenen un efecte terapèutic, ja que permet a la criatura posar "fora" i transformar el malestar que sent "dins".
A tot aquest procés també ajuda a que el context familiar tingui una mirada més àmplia i profunda del seu fill o filla. Aquesta comprensió més profunda els ajuda a mobilitzar internament i a ocupar el lloc que els correspon com a família. És important incloure també el context educatiu en aquest procés perquè puguin acollir i comprendre la criatura i acompanyar-la en el seu camí.
Alicia Apolo
Terapeuta Ocupacional
Psicomotricista en Educació, Prevenció i Teràpia
SI et ve de gust compartir una mica més, t'espero en el directe del dimarts, 10 de desembre a les 21h amb l'alicia apolo, psicomotricista d'ACOMPANYAMENT FAMILIAR.
POTS CONNECTAR-TE A:
QUAN? dimarts, 10 DE DESEMBRE A Les 21H
Pots seguir el meu Canal de YouTube “Elisenda Pascual Martí” pera poder escoltar tots els altres vídeos que ja he gravat.
Et veig aviat i feliç criança!
Elisenda Pascual i Martí
Psicòloga i psicoterapeuta
Directora d'Acompanyament Familiar
