LA MORT

El món en el que vivim vol oblidar l’existència de la mort. La societat tendeix a amagar aquesta realitat amb la ignorància. La mort ens interpel·la, ens toca fort i ben endins, i moltes vegades no la podem integrar en el nostre cor perquè ens genera molt de dolor.

I si és complexa comprendre-ho com a adults, què fem amb els infants? 

Pels infants és un dels conceptes més difícils de comprendre, el qual requereix mecanismes molt elaborats d’abstracció i d’interiorització, a més de la intensitat emocional amb la que arriba. L’infant, segons la seva edat, entendrà la mort d’una forma diferent, seguint un procés evolutiu, el qual va de la mà del seu desenvolupament cognitiu i emocional. A poc a poc tot anirà sumant per a poder tenir una perspectiva més elaborada. 

Quan evitem parlar de la mort, els estem transmetent les nostres pors i angoixes. No parlar no significa que no els comuniquem res. Ben al contrari, d’aquesta manera ho fem més que parlant, perquè comuniquem també amb allò que no fem o no expressem verbalment. Si evitem parlar, el que aprenen és que preguntar no està bé, o és quelcom dolent, ja que els adults no ho fan. Si parem una mica d’atenció veurem que sempre és pitjor allò que la nostra ment pot inventar i imaginar, que no pas la realitat. 

Tenir una idea elaborada de la mort li donarà l’oportunitat de tenir un espai dins de la seva ment on poder situar l’experiència, com si fos una mena d’antídot. Per descomptat que hi haurà emocionalitat per part dels infants, però aquests hauran pogut forjar un esquema intern on poder ubicar-la i, tot i que seguirà havent-hi dolor, no hi haurà tanta desolació. Hem de poder comprendre, en tant que adults, que la manera en què menys ajudem els infants és no donant-los experiències on puguin encabir la mort en algun lloc, dins de la seva pròpia experiència i del seu desenvolupament, tant mental com emocional i corporal. Evitar la frustració només fa que no puguin trobar les eines per a superar-la. 

La mort forma part de la vida i, per tant, l’infant que viu la veritat és capaç d’afrontar la vida. Una bona manera de parlar de la mort amb la mainada pot ser responent les seves preguntes de manera espontània, o basant-nos en experiències reals que estiguin a l’abast de la seva vida. Els infants, majoritàriament, s’interessen i pregunten, ja sigui perquè veuen un animal mort, o bé perquè la mort s’ha produït en alguna persona propera a ells. Caldrà, doncs, tenir en compte el fet de respectar els ritmes i l’evolució de cadascun d’ells, adaptant el nivell de les respostes, amb naturalitat i sense mentides. 

Una bona actitud podria ser estar atents a quin és el seu joc, de quina manera es produeix, quins sentiments sorgeixen, com es poden arribar a imaginar la situació i quin llenguatge estan utilitzant. Aquesta és una gran porta que ens pot donar moltes pistes.

Tot i que pugui ser difícil per a nosaltres, hem de poder validar els sentiments que genera, sense negar-los, sinó acceptant-los. Amb sentències com “no has d’estar trist”, o “no has de tenir por” —sentències que molts de nosaltres sovint hem sentit— no els ajudem a gestionar aquestes emocions. Només donant espai per a sentir és com ho podran elaborar.

Morir: potser només

perdre forma i contorns,

desfer-se, ser

xuclada endins

de l’úter viu,

matriu de déu

mare: desnéixer.

Maria-Mercè Marçal

 Utilitzar un llenguatge senzill i entenedor és clau, i si les respostes són curtes, millor. Ens poden ajudar molt els contes, i també exemples que estiguin a l’abast de la seva quotidianitat, com els canvis d’estacions, la metamorfosi de l’eruga a papallona, la mort d’un gat que tenim, etc. 

El llenguatge no verbal té molt de pes. És allò no dit, però és per on més informació reben, perquè és des d’aquí des d’on reben els sentiments que a nosaltres ens provoca la mort. És des d’aquí des d’on els transmetem la seguretat i la pau o, contràriament, la por i la inseguretat. Caldrà que puguem preguntar-nos, doncs, com visc jo la mort? I, partint d’aquest punt, decidir què vull fer jo, i ser honest amb el que li puc oferir al meu fillx. I potser, qui sap, avançar cap a una societat que cada vegada oblidi menys l’existència de la mort.

Laura Casadó

Terapeuta Gestalt i mestre