1 de abril de 2021
Naixem amb una manera d'estar i de reaccionar al món intern i extern, és el nostre temperament. Plorem més a menys, mengem més o menys. Tenim una energia de més moviment o de més repòs. Dormim més o menys. Ens molesten més o menys els llums, els sorolls, les textures. Aquesta condició de base amb la qual naixem sorgeix de la combinació de diversos factors: la genètica, com hem estat de (in)còmodes en la gestació, com hem nascut (o ens han nascut) i quines memòries de vides passades portem a aquesta. El temperament no és un destí, com diu Evânia Reichert en el seu llibre "Infància: l'edat sagrada", i no determina la personalitat que construirem després. Per exemple, haver plorat molt quan érem nadons, no vol dir que ho continuarem fent-ho en l'adultesa.
Com eres quan vas néixer? Com són o com eren els teus fillxs en aquesta primera fase de desenvolupament?
La qualitat de la cura que rebem en el primer any i mig de la mare i del pare ens fa sentir i creure en quin grau som benvingudxs en aquest món. Si les nostres expressions emocionals (enuig, tristesa, frustració, alegria, sorpresa ...) i necessitats (afecte, suport, mirada, gana, set, fred ...) són rebudes, enteses i tenen una resposta prou bona (que estigui d'acord i sigui empàtica al nostre sentir) entendrem que som mereixedorxs de la Vida. Aquesta vivència interna serà la base de la casa de la nostra personalitat adulta. Estem desenvolupant la funció pròpia de l'impuls tendre, el qual ens permet reconèixer els estats que ens passen de pell cap a dins (enuig, relaxament, fam, set, cansament, curiositat) en el paisatge intern de la nostra intimitat. Permís de ser, sentir, existir, necessitar i tenir aquestes necessitats cobertes.
Quan el nostre plor és una molèstia per als que ens acompanyen o estan estressadxs / deprimidxs / absents, etc. i tenen poc temps de presència "de la bona" envers nosaltres, el vincle que teixim no és un lloc de seguretat. Forgem la creença que en aquesta Vida ens hem de tancar perquè no ens facin mal les relacions amb lxs altres. Quan creixem pot ser que siguem tímidxs i les relacions amb lxs demés s'associïn a tensió en el cos i en l'ànima. A més tendirem a creure en el subterrani del nostre inconscient que les nostres necessitats no són importants, sobre la base del sentiment de no merèixer rebre.
Com atens les teves necessitats? Què et diu això de com van ser ateses per la teva mare i pare? Per exemple, ¿Pares quan estàs cansada? I com a reflex d'això: Com atens les necessitats dels teus fillxs? Sacrifiques les teves automàticament per atendre les seves?
Quan una necessitat infantil es queda per satisfer busca la seva compensació al llarg de la Vida, i és quan en l'adultesa ens passem la vida ensopegant una i altra vegada amb la mateixa pedra, fins que anem a teràpia (per exemple) i podem posar-li nom a la pugui. Si quan ploràvem, el nostre plor no va trobar resposta, podem créixer amb la creença que algú encara ens ha d'atendre, i ens quedem esperant, sense saber-ho conscientment, que algú ens salvi. Aquest algú en l'adultesa se sol anomenar parella. Llavors som adultxs que ens movem per la Vida creient que el món ens deu alguna cosa. O ens manegem intentant tapar aquesta sensació de manca d'amor primari amb qualsevol cosa que ens l'ompli, el que anomenem addicció. Pot ser fumar, beure, anar de compres, menjar, dependre d’altrxs, treballar, tenir sexe, fer esport ... Totxs som adictxs a alguna cosa, en menys o en més mesura. O sigui que busquem posar aquesta ansietat que desperta tal manca afectiva inicial de la Vida en mans d'un bàlsam que bressoli aquest buit existencial. Es pot sentir en forma de bola a l'estómac, de nus a la gola, d'abisme al pit, o altres expressions corporals que es dibuixen en la nostra consciència si ens parem i sentim. Una manera de no sentir-les és no parar i omplir-nos del que sigui per anestesiarnos.
I tu, a què estàs enganxadx? Reconeixes les teves addiccions quotidianes? Reconeixes l'angoixa que hi ha sota del que tapes?
Més endavant en el nostre desenvolupament evolutiu, de l'any i mig als tres, quan ja comencem a ser més autónomxs a caminar, a dir que "no" i a sentir-nos éssers separats de les nostres mares exercim el dret de desplegar l'impuls agressiu, per anar cap a el món i explorar-lo. En aquest moment sortim de la cova fusional que compartíem amb mare i comencem a tenir ulls pel pare o l’altra/es persona/es que ens cuida/en. La presència d'un/a tercerx ens convida a sortir de la simbiosi inicial amb mare i a individualitzar-nos, és a dir, a “senti-pensar-nos” com a éssers amb voluntat pròpia.
Et sona d'alguna cosa el "no" per tot dels teus fillxs? I tu, pots dir "sí" al que vols i "no" al que no vols? Com acompanyes al teu fillx quan diu "no"?
En la nostra per a fer-nos éssers individuals, més enllà dels desitjos de la mare, el dret a la rebequeria i al "no" són sans. Si hem rebut el permís d’enfadar-nos i oposar-nos a les nostres figures de cura principals, segurament d’adultxs puguem ser asertivxs i coherents amb nosaltres mateixes en allò que permetem i a allò al que posem límits. Si en canvi, hem sentit que una força més gran que nosaltres ens atropellava, eclipsava, desvaloritzava, aixafava (i tots els verbs que tenen a veure més amb una domesticació patriarcal de la nostra cultura que amb una educació que respecta els processos de Vida) llavors , és probable que ens moguem entre els patrons d'obediència / rebel·lia, o sigui que hàgim reprimit la nostra energia agressiva o que ens surti pels poros de la pell fàcilment. Això es pot veure en tendències quotidianes que van, com un pèndol, oscil·lant entre les actituds d'evitar els conflictes a tota costa o a enfadar-nos / sentir-nos molestxs per tot allò que no ens agrada. Aquí la culpa, una herència de la religió judeo-cristiana, pren protagonisme. Ràbia i culpa són les dues cares d'una mateixa moneda.
Et sents culpable quan t'enfades? No t'enfades per evitar sentir culpa?
I què sents i fas quan els teus fillxs s'enfaden? Saps com es maneja la culpa per expressar-se lliurement?
Avançant en el desenvolupament evolutiu ve una etapa en què sentim plaer des de la nostra energia genital, dels tres als sis. Aquest desplegament de sensacions eròtiques van de la mà del desplegament de la nostra iniciativa. El plaer és un dels motors de Vida des que naixem: la sensació de benestar a través dels nostres sentits, l'experiència de gaudir íntimament d’estar en la nostra pròpia pell, la cel.lebració d'ocupar, amb el permís que només atorga l'amor, l'espai de la nostra primera casa, és a dir, el nostre cos. En aquest moment evolutiu concret, el plaer es centra en els nostres genitals. És llavors que tota la força del nostre animal humà intern es vol expressar per mitjà de les nostres ganes de descobrir el món, tafanejar tot allò que veiem, investigar com funcionen les coses, obtenir plaer en l'acte-contacte eròtic, preguntar els perquès de tot el que volem entendre, etc. Aquesta força és pura Vida cap al món, de dins, cap a fora.
Si hem estat acompañadxs per figures d'afecció prou bones, tindrem la curiositat, la iniciativa i el sentit del plaer encara a l'abast de la nostra mà, sentint gaudi en descobrir (-nos) i en aprendre cada dia de la nostra Vida. Si en canvi, no hem pogut exercir el dret de l'exploració del nostre cos i del món és molt probable que ens faci vergonya el nostre poder sexual, i que visquem una Vida a mig gas, tot i no saber-ho. Hem reprimit la potència vital del nostre chakra arrel, que ens connecta directament amb la Terra i amb la nostra sensació d'estar vivxs. També és probable que el nostre valor intrínsec per ser qui som estigui posat en dubte i tinguem una veu dins que pensa, analitza i censura allò que som, sentim, pensem i fem, per no sentir-nos prou bonxs, així que ens passaem l'estona esforçant-nos per ser d'una altra manera, per a seguir perseguint aquesta aprovació que no rebem al seu moment i volem ara compensar amb la nostra exigència.
Com és la teva relació amb el plaer i amb el dolor? Què has fet avui que et agradés? Com acompanyes el joc i les exploracions / expressions de plaer dels tevxs fillxs?
En la infància es teixeix el mapa de la personalitat adulta amb la qual caminarem per la Vida. Si t'interessa conèixer aquest mapa per situar-te en qui ets i per acompanyar el més respectuosament possible als teus fillxs pots participar en el curs Online en viu "Coneix-te: nenx internx. Coneix-lx: niñx externx” que començarà a la tardor. Si tu també et fas les mateixes preguntes que has trobat en aquest article, ets benvingudx a participar al "Cicle de 3 Tallers psico-corporals per a la vida quotidiana" que inicien aquest mes.
Lara Terradas
Psicòloga Col. 15613
Terapeuta Gestalt, Corporal, Infantil, Familiar i Energètica
lara.terradas@acompanyamentfamiliar.com
