2 de abril de 2021
Ja sabem que en la biografia de qualsevol persona adulta no només hi ha bons moments sinó també ferides, no-permisos, frustracions, no-reconeixement. Les memòries emocionals d'aquestes vivències configuren el contingut del nostre cor.
Quan acompanyem a una criatura invoquem involuntàriament tot aquest bagatge de memòries emocionals i les posem al servei de la criança i del nostre maternatge.
L'absoluta relació que hi ha entre les meves emocions i les emocions de la meva criatura fa imprescindible que per acompanyar conscientment al nostre fill m’hagi d’acompanyar conscientment a mi mateixa.
Aquesta exploració cap a dins em convida a construir eines conscients per estar en PRESÈNCIA davant de la meva criatura.
A vegades, quan una mare o pare ve a la meva consulta i em comenta que no suporta un comportament de la seva criatura jo li acostumo preguntar "tu et sents reflexada en aquest comportament del teu fill?" I la majoria de vegades la resposta és afirmativa: "sí, jo sóc igual, i em fa ràbia veure aquesta part de mi mateixa en ell/a".
L'estat de presència no només implica estar en cos present per a la meva criatura, sinó també poder escoltar i reconèixer allò que m'està mostrant com una conducta que és lícita, desvinculant-la de la meva emoció, i sense prendre-m'ho com a quelcom personal.
Prendre’ns com a personal un comportament de la nostra criatura és un nus que es pot desembolicar, per descomptat, però necessitem una bona dosi de consciència.
Una segona pregunta que faig a la consulta davant aquest tipus de situacions és "quan eres petit, com et van tractar els teus mapares davant aquesta conducta teva?", I una altra gairebé més important és: "i avui en dia, com et tractes tu?, ¿et tractes amb bones paraules?, aquesta conducta que no t'agrada ¿te la estàs acompanyant amb amor, o t’estàs maltractant? ".
És fàcil deduir que si estem internament en guerra amb el mateix tret de caràcter que ens mostra la nostra criatura ens sigui profundament complicat acompanyar-la amb una actitud lliure de judicis i d'emocions viscerals. La nostra guerra interna és de la mateixa mida que la guerra externa que exercim a les nostres criatures.
Aquesta relació tan directa és la que fa imprescindible estar en constant "mirada cap a dins" quan acompanyem als nostres fills i filles.
A aquestes altures de l'article ens pot sorgir la reflexió següent: "amb aquesta actitud de consciència interna es pot arribar a ser una mare/pare perfecte?" I la resposta categòrica és NO.
I dic que no perquè simplement la perfecció no existeix. La perfecció és un estat que té més a veure amb idealitzacions de la MENT que amb l'autèntica vivència de la REALITAT.
Voler arribar a la perfecció només ens empresona dins de conductes rígides i de maltractament intern cap a nosaltres mateixes. La "bona" actitud de perfecció té més a veure amb no desvincular-nos de el present i, sobretot, en estar ATENTS al que va succeint-nos internament.
Ens podria semblar que mirar a dins nostre és sinònim a entrar en la foscor i l'ombra. I el cert és que hi ha una part de veritat: les emocions no digerides i les ferides tenen un contingut de duresa molt gran que no ve de gust "desvetllar.
Però el cert és que també hi ha grans tresors quan gestem aquest compromís amb el nostre interior.
El viatge intern en el que m’escolto i m’acompanyo per poder escoltar i acompanyar és un regal que no només oferim a les nostres criatures, també ens l’oferim a nosaltres mateixes. Estar disposades a comprometre'ns en aquesta actitud de constant revisió interna és el timó que ens permet conduir poc a poc el nostre "vaixell familiar" a bon port en aquest viatge tan bell i complex de la criança.
Elisenda Roig Solé
Llicenciada en Psicologia, especialitzada en Psicologia Sistèmica. Formada en Pedagogia Sistèmica. Postgrau en Constel·lacions Familiars i Organitzacionals. Pratitioner en Programació Neurolingüística. Psicoterapeuta i docent.
